Aquest estiu hem estat a Guatemala. Hem parlat amb la seva gent i hem pogut constatar l’estat de patiment, impotència, inseguretat i pobresa que pateix la majoria de la població.
S’hi confonen els efectes de la colonització espanyola, que ha deixat a una majoria de població indígena sota el jou d’una estructura patriarcal criolla de la propietat i més tard sota l’efecte del mestissatge; del encara recent i cruel conflicte armat intern; dels negatius efectes de la globalització; de la barreja religiosa; de la violència extrema que practiquen les “pandilles” o “maras”; de les màfies de narcotraficants en el seu pas de la droga des del sud cap els Estats; de la corrupció política i policial... En definitiva, els efectes d’un Estat en constant crisi política i econòmica, incapaç del control de la seguretat de la seva gent.
I el més preocupant, que a hores d’ara ningú no hi veu una sortida possible.
Us volem presentar a algunes de les persones que hem conegut en el viatge i que amb el seu treball i les seves opinions ens poden ajudar a descobrir una mica més l’estat en què es troba aquell país.

En Fernando Girón, gran coneixedor de la història del país, ens va fer una descripció detallada del procés històric guatemaltec, de les causes i efectes del conflicte intern i de la situació en què actualment es troba Guatemala.
Aquestes van ser unes de les seves afirmacions:
“Los grandes propietarios ven el país como una hacienda”
“El estado no es capaz de tener el control de la economía, ni de mantener la seguridad del país”"
"Hemos pasado de una bananera república a una maquila república”
“Este es un país de desecho”
“Guerra en Irak: 14 muertos al día; maras y narcos en Guatemala: 17 muertos al día”

L’Amandine i la Maria José, formen part del Consorci “Actoras de Cambio” en lluita per tal de trencar el silenci en torn a la violència sexual que van viure las dones, majoritàriament indígenes, durant el conflicte armat a Guatemala. A continuació, transcric la contraportada del llibre “Rompiendo el silencio” que la seva organització acaba de publicar:
"La violencia sexual contra las mujeres durante los conflictos armados es uno de los silencios más grandes de la historia. En los años noventa, ante los horrores cometidos en las guerras de Bosnia y Ruanda, y después de años de lucha del movimiento feminista internacional, se empezó a comprender la utilización sistemática de la violencia sexual como arma de guerra. Se estableció jurisprudencia internacional dirigida a proteger a las mujeres contra los hechos de violencia sexual en tiempos de guerra, reconociendo que son crímenes de lesa humanidad, crímenes de guerra, parte del genocidio y equivalente a tortura. Con el establecimiento de los Tribunales Especiales para la ex Yugoslavia y Ruanda, así como la Corte Penal Internacional, se crearon mecanismos para facilitar la investigación y persecución penal de los autores de esos crímenes.
En Guatemala, durante el conflicto armado interno la violación sexual de mujeres, en su mayoría indígenas, constituyó una práctica generalizada, masiva y sistemática, como parte de la política contrainsurgente del Estado. Fue un instrumento de guerra cuyo objetivo era la degradación de las mujeres, y, a través de ellas, el sometimiento de las comunidades indígenas, que eran percibidas por las fuerzas del Estado como parte de las organizaciones guerrilleras. A la fecha ninguno de los autores de tales crímenes ha sido investigado y menos castigado."

El Pare “Chus” Rodríguez, lleonès , és el capellà de la parròquia de Las Victorias de Guatemala ciutat. Amb càrrec, també, a l’església de Los Angeles, al temple de El Carmen i a un assentament adjacent a la colònia 10 de Mayo, totes elles, zones conflictives de la capital.
Això és el que algú escrivia d’ell al diari la Hora, el passat mes de maig:
“Gran impulsor del cambio desde su llegada, años ha. Trasladado desde los fronterizos Tecún-Umán, San Marcos y Petén. Cambio que se traduce tanto en el aspecto litúrgico como en el material. De complexión mediana, su potencialidad y dinámica son características firmes de su incansable labor pastoral. Sus homilías valientes, motivan reflexión en el acto; apegadas al Evangelio con proyección social. Causan interrogantes profundas y el entendimiento posterior. De actitud analítica en torno a la palabra de Dios, a tono con la capacidad de percepción de la comunidad religiosa, de suyo heterogénea. Infunde severidad y llamado a la conciencia, pero a la vez amplitud y servicio pastoral. A ratos hace uso de su ya larga experiencia obtenida en el país. Durante las homilías, de repente, pide opinión sobre el Evangelio a los feligreses, un abanico social. Fomenta la organización y funcionamiento de diversas pastorales, en consonancia con las necesidades del colectivo parroquial. Ello puntualiza el papel de los laicos comprometidos, de gran utilidad actualmente en la iglesia guatemalteca.”

I aquestes van ser algunes de les seves frases en la conversa que hi vam mantenir:
“Si empujas con el dedo, las paredes de Antigua ‘traspuan’ sangre"
“Este es un país herido y cada uno lleva su herida consigo”
“La decisiones del país se toman en ‘la embajada...’ ”
“Formamos parte del traspatio”
“Los jóvenes llegan a la capital y el cemento no les da de comer”
“Durante el conflicto, era pecado pensar”
“Sentimos muy fuerte el peso de la jerarquía eclesiástica”
“Aquí llega el papa y junta a un millón”
“Nuestro reto actual es sacar a la gente de los templos”
“La fe pasa por lo político”
“No puede ser el divorcio de la fe y de la vida”

La Maria Salomé Garcia Ortiz, és abogada, notària i indígena. Treballa en un projecte de Difusió y Suport a Drets Humans a Nicaragua, implementat per “Creatice Learning”, organització nord-americana, amb una iniciativa par a la identificació de desapareguts a causa de la política d’opressió i violació dels drets humans en aquestes últimes dècades a Guatemala. Pertany, també, a un grup per a defensa dels drets les dones indígenes.
Ens explica que ha Guatemala la majoria de la població és indígena i que, segons la acadèmia de les llengües maies, a Guatemala hi ha 22 comunitats lingüístiques maies diferents. Que l’Estat ha fet molt poc per respectar els pobles indígenes. Que la seva organització es manté en moltes comunitats i que encara perdura la figura del “cacique” junt amb la de l’alcalde.
Ens parla del treball que fan per tal de donar llum a les massacres de la guerra, com en el cas del municipi de “Panzós” (1978) on van morir més de 100 camperols indígenes Q’eqchies a mans de l’ exèrcit. O la massacre de “Las Dos Erres” (1982), on es van trobar 162 víctimes en l’anomenat “Pozo de la Vergüenza”.

L’Aurea Elena Farfán, és una de les moltes persones que té un familiar desaparegut durant el conflicte armat de Guatemala. El seu germà Rubén Amílcar Farfán és un dels 45.000 desapareguts. L’any 1984 fou un temps de terror a la capital, on es capturava il·legalment tot aquell que aixecava la veu per aconseguir un sou millor. El seu germà, del sindicat d’estudiants, també va ser arrestat. Ens explica com el van buscar a totes les “morgues”, com la policia no els feia cas, com els donaven falses esperances i com, més tard, les dones que buscaven familiars es van coordinar sota el nom de FAMDEGUA (Familiares de desaparecidos de Guatemala). Van començar una lluita que encara avui dura amb força.
L'any 2003, uns desconeguts la van fer pujar a un cotxe, la van maltractar i finalment la van deixar a la vora d’un camí. Pistola en ma, un d’ells li va preguntar: “ ¿Perquè treballen encara per trobar els familiars?” Ella va contestar: “Fa 20 anys, algú va fer amb els nostres fills i germans el que ara tu fas amb mi”. Això la va salvar. Una altra companya de la organització no va tenir tanta sort.
Alguna altra de les seves frases van ser:
“Fuera de la capital, se arrasaron 444 aldeas”
“En Chile hubo 3.000 desaparecidos, en Guatemala 45.000”
Encara avui, la seva mare, de 93 anys, espera el seu fill que torni:
“No apague la luz de la calle, que no va a encontrar la casa!”