Hola companys.

El meu desig fervent de benestar i felicitat per a tots.

Encara que escriure em resulta feixuc, a primera hora sembla que m’és una mica més fàcil. Són 2/4 de set del matí.

Com cada dia, ens desperta el cant del gall. A les 5 ja hem sortit, amb dues noies de la comunitat, a caminar -una hora- per estar una mica “en forma”, ja que durant el dia la vida és bastant sedentària.

Veure puntar el dia és una meravella. Sortim quan encara és fosc i barrat, només la lluna i els estels omplen el cel, un cel clar, lliure de contaminació. A l’horitzó els llums de les poblacions de la costa. De tant en tant la resplendor dels llamps d’alguna turmenta al pacífic i les bocades de fum i cendra del volcà Santiaguito. A trenc d’alba, quan es lleven els ocells, sembla que la vida torna a començar. Pels carrers apareixen els gossos, les gallines, les lloques amb els pollets, algun tocinet, i de seguida les dones, o nenes, amb el cossiol de moresc, cap al molí... Ben aviat surten els homes, amb la motxilla i el matxet, a treballar a les finques de cafè, l’única activitat, pràcticament, de la zona.

Són uns moments especials, que inviten a la reflexió...

Alguns es llevaran amb la incertesa de si avui podran aconseguir el pa de cada dia, altres amb l’esperança de que aquell dolor o malestar se’ls hagi passat, ja que anar al metge no està al seu abast. Un dia més passarà per casa la neneta de sis o set anys, que va pel carrer amb la seva avia i quatre germanets més, a veure si li compro llimones o alguna altra fruita que porti... -Van a l’escola aquests infants? On i com viuen? Qui són...? Déu meu quanta pobresa!- És clar que n’hi compraré, com sempre, un o dos quetzals.

I a la plaça, aquell marrec, que no passa dels deu anys, s’oferirà per netejar-me les sabates... I aquell altre, que si vull el diari... I quants en veuré carregant llenya, portant aigua, trencant pedra...! Aquest és el meu poble, la meva gent, la meva família...

Fa unes setmanes varem començar les classes d’informàtica. De dilluns a divendres venen, dues hores, un grup al matí i dos grups a la tarda. Els dissabtes al matí ve un altre grup tres hores. És una mica pesat però tinc la certesa que aquesta activitat és positiva per al seu desenvolupament i això em satisfà.

Ara no em queda temps per sortir a les comunitats.

Ja fa tres setmanes que es va morir la Elubia, 26 anys, mare de dos fills de 7 i 9 anys. Tenia la sida. No varem poder fer més que portar-la a l’hospital, on va ser atesa els darrers dies de la seva vida. Era dolorós veure-la patir. Només tenia la pell i l’os, amb prous feines podia respirar, ja no tenia forces per a res, la boca tota era una llaga, els ulls enfonsats... Però encara va tenir ànims per demanar que li portessin els fills, necessitava veure’ls. Els va donar un petó i els va recomanar que fessin bondat amb el seu pare... Se’n va acomiadar.

En Ricardo, el seu marit, també té la sida -aquí això és un malefici del que no es pot ni pronunciar el nom-. Ell ho sap i, amb el metge -una persona amb una humanitat admirable-, crec que varem aconseguir fer-li veure que s’havia de cuidar i seguir el tractament, d’aquesta manera té encara força esperança de vida. També que calia veure si els fills eren portadors del virus... La seva preocupació és viure uns anys, fins que els fills siguin una mica mes grans, ja que la família de la mare els ha rebutjat. Se’ls ha endut amb ell a Mèxic, on treballa. Tot el que tenia s’ho va gastar amb la seva dona. N’estava d’ella i dels fills. El darrer que ens va demanar va ser que quan arribi el moment estiguem també amb ell.

La neneta desnodrida també s’ha mort. No va poder suportar un constipat...

El Carlitos, en tractament contra la leucèmia, sembla que es recupera bé. Se’l veu content i feliç jugant pel carrer amb els amics. Els seus pares també estan feliços.

I els “bolitos” -borratxons- que ronden pel poble, dormint pel carrer i demanant cada dia el dinar a les monges, continuen recollint brossa i fent petits encàrrecs per a aconseguir la seva ració d’alcohol...

Després de les eleccions, que són el dia 9 de setembre -no abans per tal d’evitar suspicàcies sobre dobles intencions amb ànims de campanya electoral-, volem posar novament en marxa el programa d’ajuda a ancians necessitats, que es va haver de deixar per manca de diners. És un programa d’ajuda, però comprarem els productes -moresc, arròs, sucre, fesols (frijol), etc.- a petits agricultors o cooperatives per tal que el benefici no sigui per als grans terratinents ni pels importadors, en aquest aspecte també serà un “projecte de desenvolupament”. El que ens cal és aconseguir els canals de finançament necessaris per a poder donar continuïtat al programa. De moment començarem amb fons propis, i després Déu dirà...

Aquests dies passats va estar aquí el Paco. Ha pogut veure i conèixer el lloc, la gent i hem parlat de tot això, a veure si a través del COR es pot fer alguna cosa més. Hem parlat, també, d’altres possibles activitats per a l’estiu que ve. Ell us ho explicarà.

Ja és l’hora d’anar a esmorzar i de preparar la classe d’aquest matí. Comença una altra setmana i la vida continua aparentment monòtona i repetitiva, però cada dia és nou, ple d’alegries i tristors, de sofriments però també d’esperances. Cada dia val la pena viure’l.

Una abraçada afectuosa a tots i sempre el meu record més sincer,